Cerco la perspectiva... No puc recular més. M'assec al llindar de la porta del cafè "Le Bistrot" i desplego les eines. La pujada de Sant Domènec és un repte majúscul, gairebé un examen de grau. L'encreuament de diagonals compositives resulta una constant i, per a sortir-ne indemne, no em resta cap més altre remei que obrir el dibuix com qui obre un gran mol·lusc. Finalment, sotmesa per aquest crescendo wagnerià, l'aquarel·la esclata nerviosa tot baixant les escales damunt del paper.
Lluís, trobo que aquest és un dels racons més bonics de Girona. I que en la teva interpretació els detalls del rètol i el test enmig de l'arquitectura i la geometria hi queden molt bé!
ResponEliminaGràcies! Conxa. Aquest és un lloc amb moltíssima personalitat.
Elimina